ZONA PRIVADA

FCM / Notícies

Ramon Torras, un mite del motociclisme català.

05/06/2015

Concentracions, Excursions i Trobades

Coma-Ruga serà un dels escenaris que guardaran de manera eterna el record de Ramon Torras. Dissabte passat, coincidint amb el 50è aniversari de la seva mort, a causa d’una caiguda mentre corria una prova al circuit Brisamar de Coma-Ruga un 30 de maig de 1965, se li va retre un emotiu homenatge que va congregar un gran nombre d’aficionats. La família Torras, encapçalada per les seves germanes Concha i Mercè, i la seva cunyada Paquita Matas, vinguda expressament des de Mèxic on resideix actualment, no va voler perdre’s un acte tan simbòlic i carregat d’emotivitat.

Ramon Torras va ser un pilot de velocitat que va començar a despuntar a principis de la dècada dels 60. Sabadellenc de tota la vida, Ramon Torras va descobrir la seva passió per les motos gràcies al seu germà. Després de treballar una temporada en un taller mecànic, va tenir l’oportunitat de provar per primer cop una moto, un fet decisiu que el va fer descobrir la seva gran passió. La primera moto amb què va competir va ser amb una Ducson, que tot i tenir unes prestacions limitades, li va permetre obtenir molt bons resultats. La seva energia, tècnica i valentia sobre la moto no van passar desapercebuts per l’empresa Bultaco, que el va contractar al cap d’uns mesos, l’any 1961. Des de llavors, en Francesc Xavier Bultó, president i fundador de Bultaco, va seguir de ben a prop la immensa progressió d’un jove pilot que estava destinat a triomfar. L’any 1965, un any clau de cara a la seva consolidació en el panorama mundial, just una setmana abans de disputar la cursa a l’illa de Man, va desplaçar-se fins al Baix Penedès per competir en una cursa al circuit de Brisamar. Aquell fatídic 30 de maig de 1965, va posar punt i final a la vida de Ramon Torras, un pilot que estava cridat a fer història. El motociclisme català va perdre de manera precoç (només 21 anys) a un pilot que ha esdevingut un mite.

 

Parlem una estona amb alguns familiars directes de Ramon Torras: Concha Torras i Mercè Torras, germanes de Ramon Torras, i Paquita Matas, cunyada del Ramon.

 

Com heu viscut l’acte d’homenatge de Coma-Ruga?

- El que més ens emociona és que després de 50 anys hi hagi tanta gent que el vulgui recordar. És com si fos ahir, es respira un sentiment molt proper. Realment ens dóna la sensació que va fer coses molt importants en la seva època, encara que hi va donar la vida. Però ell ho va gaudir molt.

- El record que tinc més present és que ell, aquell mateix dia de la tragèdia, havia de venir a dinar a casa meva. A la vigília, va venir per dir-me que no podria venir ja que el senyor Bultó li havia dit de provar una moto que utilitzaria la setmana següent a l’Illa de Man. Per ell, la feina era important, era una persona molt responsable, i em va dir: "mira no em fa massa gràcia anar a fer aquesta cursa, però hi he d’anar". I malauradament aquell dia va tenir l’accident. Ara, després de tants anys, veure que encara hi hagi tanta gent que el recorda i li demostra aquesta estima, doncs és molt important i emocionant.

- El que va fer el Ramon va ser una autèntica proesa, en un dia feia fins a quatre competicions, tenia una gran fortalesa.

 Això d’avui és molt memorable! Visc a Mèxic des de fa anys i he vingut expressament per aquesta ocasió. En Ramon va ser el meu padrí de bodes i la seva figura sempre està latent. A casa en guardem un enorme record, va ser molt estimat per tots.

 D’on li venia aquest lligam amb les motos?

 - L’afició a la velocitat li va venir de molt jove, en concret des de que el seu germà gran es va comprar una Montesa; el Ramon, en veure-la va caure enamorat. Aquell mateix estiu se’l va passar escombrant el taller de la Montesa que tenia el seu germà. Després d’un temporada, quan va començar a conèixer la composició de les motos, va poder provar-la. Va ser en aquest precís moment quan va adonar-se que havia de dedicar la seva vida a les motos. Era sens dubte, el que més li agradava! Va gaudir molt el temps que va córrer i competir, però a canvi de deixar-s’hi la vida.

 Deuria ser una persona molt competitiva, oi?

 - Realment, ell no ho semblava. No veia perill. Cada setmana arribava a casa amb un trofeu, la nostra mare patia molt, però el veies tant il·lusionat que no hi podíem fer res.

En Ramon era una persona molt tranquil·la. Quan pujava sobre la moto, però, canviava el xip. O arribava primer, o se li feia malbé la moto, o queia, però sempre ho donava tot!

 - Era una persona molt lluitadora, encantadora i entusiasta per les motos. Les curses i el motor eren la seva prioritat.

 - Té molt mèrit tot el que va aconseguir. Ell va ser el seu propi promotor. Va començar a competir amb una Ducson, una moto de baixa cilindrada, i tot i així ja va destacar gràcies al seu talent. Al cap de poc temps, el van venir a buscar els de Bultaco.

 - En Ramon Torras era una persona tranquil·la, sempre passava desapercebut, ara bé, quan pujava sobre la moto es creixia, es transformava i sempre anava amb intenció de guanyar. La prova d´això és que, tot i competir amb una moto d’inferior cilindrada que els seus competidors, aconseguia molt bons resultats, fins i tot havia arribat a guanyar moltes curses.

 - Una cosa em té sorpresa, i que demostra que hi ha molta gent que se’n recorda d’ell, és que sempre que li porto flors al cementiri de Sabadell, el dia de Tots Sants, em trobo la seva tomba plena de flors de gent anònima que el segueix recordant.

 - Un any ens va visitar un aficionat italià que anava boig per trobar la tomba del Ramon. El seu objectiu era retre homenatge a un dels seus grans ídols. Finalment, després de molts intents, va aconseguir contactar amb nosaltres que encantats de la vida el vam acompanyar al cementiri. Va comprar una corona de flors i les hi va dipositar. Ens va explicar que coneixia en Ramon perquè l’havia vist competir en algunes curses a Itàlia. Ell, era un home amant d’aquest esport i que regentava una botiga de motos antigues en un poble italià. El fet més sorprenents de tot és que l’home no tenia un poder adquisitiu gaire elevat, i que per aquest motiu va haver d’estalviar durant molts anys per reunir prou diners per viatjar fins a Barcelona. Aquesta història ens va deixar a tota la família del tot bocabadats. Avui, trobar-te a tantíssima gent que li fa il·lusió conèixer i saludar membres de la família de Ramon Torras, doncs per nosaltres és tot un orgull i satisfacció.

 -El seu record perdura i volem agrair a tots els organitzadors aquest acte tan fantàstic que han muntat. 

 

(Adjunt, crònica del diari Mundo Deportivo, l´endemà del tràgic accident.)

 

Per obtenir més informació, segueix-nos a les xarxes socials:

  1. Fitxer adjunt
AMB LA COL·LABORACIÓ DE:
Museu Moto
Andrac Computing